Només volia estar-hi. Em girava per veure la seva figura ennegrida, solitària, desaparèixer en un tombant o esborrada per la fosca i sentia una cosa al cor que res podien calmar.

 No Podia imaginar què esperàvem ni per què havíem vingut a aquell amagatall ignorat. Tenia el cap en blanc i m'omplia una sensació d'alegria i felicitat, com si haguéssim arribat a la fi del món, com si tot comencés en aquell racó.

i si t'estim, què passa?

Al final, ens vàrem trobar. Tots portàvem un aire estrany, diferent. A més, ens van obrir portes a mons terribles i desconeguts, que no havíem ni imaginat fins que "alguns" ens els van il·luminar amb una llum sulfurosa, infernal, roent.

Imagínate que te pinto yo a ti: un sol radiante y lo pongo delante xa cuando no estés!... No me he rendido, quise fracasar.

Ets tonto tio. Pero lo que se t'estima puta...

Només un encegament i una obsessió malaltissa, com una febre alta que porta el pacient sense ni adonar-se'n, podia haver-li fet perdre el seny d'aquella manera. I així, sense voler-ho, el seu excés d'amor em va encomanar un rebuig per qualsevol sentiment i fins i tot una por als acostaments emotius i vibrants cap a una altra persona. Vaig aprendre una lliçó per fugir de tot compromís sentimental: a més estimació, més perills de tota mena. No t'acostis i no et cremaràs. L'amor crema. L'amor es consumeix. L'amor mata. I tu... m'estàs matant.